Ecos del passat 1

Buffff... pareix que haja passat una eternitat des de l'ultim post (alguns pensareu que, evidentment, ha passat en realitat una eternitat). Des de que se'm va trencar l'ordenador.. em va tallar un poc el rollo dels posts. Espere que, encara que estiga anant-me'n, puga enrecordar-me de moltes coses que han passat.

A voreeee....em vaig quedar contant quan va vindre Laura a Londres, que curt que se'm va fer!! Una pena que en aqueixos dies no era un LondonExpert com ara i clar ens perderem moltes coses. Mira que m'agradaria posar fotos pero he de reconeixer que soc incapaç i no aconseguisc. Per vore les fotos haureu d'entrar al blog de msn (esta el link a la dreta).

Mes tard passaren coses males (a banda de que se'n nara Laura :P) em quedava un mes per presentar el treball important i se'm va trencar el laptop (portatil) :S Despres de parlar amb els meus progenitors decidirem que portar-lo a reparar-lo a Valencia, per tindre'l el mes prompte possible. Es nota que he perdut la costum, porte 3 paragrafs i ja estic cansat...uffff...ufffff

Total que despres vaig tornar amb la meua germana i tb vegerem de tot, llocs nous com el Mercat de Portobello (N.Hill) o el canvi de guardia de Buckinham Palace o el Covent Garden. Com sempre, les fotos al space de msn. Se m'oblida crec comentar una festa a la que vaig anar de Halloween en la residencia de Guildhall. Montaren una festa per tot un flat (habitacions, cuina i passadis) en musica, beguda, menjar...i en teoria disfressats. Dic en teoria pq tot el mon sabia que havia d'anar pero a l'hora de la veritat...res de res...

to be continued..

CLEVER CLEVER..?

Vergonya, és una vergonya que vaja animant a tot el món (amics, coneguts, familiars...) a entrar al blog per contar-los tot el que em passa i desprès em done a la bona vida i estar quasi 20 dies sense donar senyals de vida.. no vos pareix? La veritat és que en tantes coses ja casi ni m'enrecordava de que tenia este blog al meu nom i tal volta el meu subconscient m'insistia en que el blog s'escrivia assoles.

Anyway, ja estic ací per descarrilar a base de paraules els fets ocorreguts des d'aleshores: tinc professor de composició (Matthew King), gaste una mitja de 20L a la setmana nomès en menjar, m'ha arribat ja la targeta del metro amb la meua foto, continue sense aclarir-me amb els de l'ESMuC, em costa concentrar-me (això no és notícia xo bé), Laura vingué uns dies, m'han canviat de grup en una assignatura..eh..i més coses supose... vaig per parts, d'acord?

Amb el mestre de composició estic molt content, és molt intel·ligent (tal volta massa) i sap moltíssim de música i de peces i anècdotes i això que és jove (tindrà l'edat de ma tia). Lo mal és que, com tots els mestres de composició, d'una classe a l'altra no s'enrecorden del que es parlà ì tenint en compte que tenim una hora... passa volant volant. El tinc també en una classe col·lectiva per a compositors i està empenyat en que m'apunte al grup d'aprenentatge d'anglès perquè diu que no l'entenc quan parla (ja podria utlilitzar paraules més senzilletes dic jo..).

El tema del menjar és complex, bàsicament he adivinat que si saps on comprar cada cosa la compra et pot ixir a un millor preu. Per exemple, formatges i pasta al supermercat, però si vols verdura o fruita millor anar a la verduleria perquè el preu està molt molt millor, quasii la meitat. Un kiwi et pot costar 20-25 p o un cabasset de maduixes més de 2 lliures (L), en canvi en la verduleria no arriben a costar una lliura i pots comprar 7 o 8 pomes per una lliura també. Una cosa curiosa que fan en les verduleries és la següent: tenen molts bols grans plens de fruites i verdures. Pots trobar-te un bol amb raïm, un bol amb pomes, un bol amb plàtans o amb pebrots (dígase pimiento), pues voreu, te venen tot el que hi ha en el bol per només una lliura. Fantàstic (expressió raqueliana), no cregueu? Podeu endur-vos 10 pebrots grocs per només una lliura (això és el que vaig fer jo) també vos dic que els vaig comprar fa 2 o 3 setmanes i encara me'n queden, jejeje.

A tots aquells Cocacola-adictes dir-vos que m'he passat a la Pepsi bàsicament perquè costa la meitat. El bacon és de bona qualitat (no me cansaré de repetir-ho) i pots triar-lo entre fumat o no-fumat. El fumat té un gust molt fort la primera vegada que el proves, però desprès si el compres sense fumar pareix insípid. L'utilitze molt per a fer salses per a les pastes. Les pastes farcides són una delícia sobretot perquè estan sempre d'oferta i són fàcils i ràpides de cuinar. I que dir-vos del pa amb tomaca o de la seua variant, pa amb tomaca i formatge lleugeret? Increible o, com diria la meua germana, fantàstic.

El desdijuni és el que més cru està de tot, ja que no vull beure llet de vaca (mira que està bona) tots els dies, em compre suc de mango, suc de taronja o quan tinc diners i ganes de donar-me un capritxet em compra els Innocent. Per a que vos feu una idea és la perfecció en estat sucós, sucs més bé tirant a batuts (sense llet, eh?) amb només només fruita. La veritat és que estan tan bons que deseguida se t'oblida l'alt preu que has pagat per el tetrabrick (podeu vore fotos de menjar al meu espai). El suc és pot combinar amb muffins (madalenes), tartaletes o amb el pa amb nocilla/nutella. Tot siga per començar bé el dia.

Despres de posar-vos al dia en la cuina anglesa passaré a altres notícies menys impactants però no per això menys importants. L'arribada de la targeta amb foto del metro suposà per a mi una gran alegria. En primer lloc el vore que havien escrit bé el meu nom (en Guildhall em posaren: Guillem Gandia), i en segon perquè suposa un estalvi important en el transport. D'altra banda encara estic lluitant per a que m'envien el paper del contracte ERASMUS que a dia d'avui encara no he firmat. I tot perquè diuen que els he d'enviar un altre paper i...bla bla bla podria estar ací parlant 5 paràgrafs més. Crec que montaré una ong.

I com no la millor notícia arribà el dia 13 d'octubre més concretament arribà en un avió d'Iberia procedent de València. Allà les 5 de la vesprada feia precència en la terminal 2 amb uns texans i un sueter turuquesa ('caguen tu la vena literària que tinc, eh?) un poc trista perquè no havia pogut fer amistats en el vol. Fruït d'aquesta visita puc dir que tinc el rebost que genera més enveja en la casa amb pernilet, xoriç, pistatxos, ametles, "embuchao"... quin goig!! I res, molt bé férem un sopar de benvinguda i tot, amb pizza casera (recepta de mon pare), i de postre mousse de xocolate. Si es que quan me pose a cuinar...

La veritat és que visitar un lloc amb algú és sempre diferent i més encara si és amb Laura clar, tothom que la conega diria el mateix que jo. Visitarem molts llocs: Camden Town (la zona més punk de Londres), Regents Park, Notting Hill, Hyde Park, Covent Garden, Barbican... barbaritats de llocs, i tots ells molt xulos.

Uf quanta cosa, vaig a parar i continuaré en un altre moment (to be continued)

OCTUBRE PLUTJOS

3 d'Octubre:

Vaig dir que cada vegada escriuria menys i no me direu que no estic cumplint..!! Home de paraula que sóc vaig a contar-vos el que ha passat en aquestos més o menys 10 dies.

Principalment m'he desesperat un poc de vore com les classes no començaven. Parlant amb algú em va dir que els costa arrancar un poc l'inici del curs però el que no sabia és que tenien més vacances que ningú perquè a dia d'avuí tots tenen classe menys jo.

"I de que te queixes? millor home millor..!" podreu pensar alguns, però la veritat és que els dies dels inicis de les classes es retrasen però les dates de les entregues dels treballs no. Heu sentit bé (llegit bé) altra cosa no, però les dates de les entregues dels treballs les tenen des del dia 9 de setembre. Llavors a menys classes més "agobio" perquè em tocarà fer-ho tot de pressa i corrents. A més que dic jo que he vingut a dependre un poc.

Per a aquells que teniem esperances en que el menjar baixara de preu la dura notícia és que continua tot igual. He descobert noves maneres de sopar i també que molts companys meus també es dediquen a comprar articles de preu reduït. El que faça falta en tal de menjar tots els dies (a que sí mare?). Lo dit em vaig comprar 8 muffins de xucolata (magdalenes enormes) per 1'50L, cosa que no es tornarà a repetir, crec jo.

Ara mateix m'acaba de tocar a la porta Clothilde, la novia de Michael per a regalar-me l'últim troç de cocaboba-besqüit que havien fet, tot un detall. La veritat és que amb els companys del pis estic i estem molt agust tots, hi ha bon rotllo i ens riguem molt perquè quasi no sabem anglès i entre tots anem millorant.

Pel que fa a el comentari del mes (en realitat únic comentari) de Jordi Machí he de comunicar-vos que per raons externes no puc posar les fotos ací al blog. Una llàstima, segur que el que passa és que faig alguna cosa malament... i mira que he millorat els meus skills informàtics amb uns programes de disseny gràfic.

Resumint, que ja comença el mal oratge i plou cada dos per tres, que estic esperant a que m'envien la targeta del metro de Londres per a que em coste menys, que estem esperant a que vinga el Sir Fontanero a arreglar-nos la dutxa i ara mateix a que siga hora de sopar. És tot de moment.

I'm hungry... biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiig hungry...!!!

MINIMLISME (com a forma de vida)

21 setembre

Eeeeeeeeeei! Que d’ací no res ja farà un mes que estic a London! Què vos pareix? El temps passa molt de pressa, si alguna cosa he après és que abans de vindre t’has de pegar una setmana menjant tot el que pugues. Què car està tot, i més ara que ha començat el curs han deixat de fer estes ofertes del 3x2 o el “buy 1 and get 1 free!!!” per traure més diners... Calamitat.

Hui en l’escola he tingut aquella trascendental reunió amb el cap de departament que portava com uns 10 dies darrere d’ell. Total perquè volia saber els horaris i les assignatures. Ja veus tu! Quin interès he de tenir jo a estes altures del curs? Po’ res, m’ha explicat el que anava a fer.. un poc per damunt.. i prou. O siga que d’horaris res de res i en la meua opinió m’ha estat explicant això perquè veia que ja estava un poc mosquejat. No es que portara només 10 dies darrere, són els dies, els mails que deurien haver-me enviat i res..els missatges el contestador que tpoc m'els han contestat..hui he estat tot el dia allí i he tingut la reunió a les 5pm.. Aquesta pulcretat anglesa.. és només verídica en el cinema.

Total que com si es tractés d’un joc m’ha dit que “somebody” em trucarà demà (demà ho ha dit per quedar bé, crec jo) per dir-me que és el meu professor. Pq no sap quin professor em podrà tutelar i ho ha d'averiguar (el mateix que fa 10 dies). No vos sona igual que aquells mails que diuen “Reenvia esto a 200 contactos, si lo haces algo maravilloso te sucederà en las proximas 24 horas” ?? A mi sí..

I res, he vingut a casa passant abans pel supermarket a comprar something per a menjar. M’he adonat que el trajecte en metro de casa a l’escola és de 30min. i no de 40/45 que ens pensàvem, cosa fantàstica. En casa estaven altra volta els francesos netejant-ho tot, els ha pegat fort per netejar tu, ahir a les 11 de la nit passant l’aspiradora fins les 12... se veu que no poden viure amb la pols. I ara quan he tornat altra volta acabant de netejar la cuina, estenent...

Per no comentar el tema de les bills, que ens han arribat 2 factures de coses de fa 4 i 5 mesos i clar no volem pagar-ho nosaltres... Com pot ser que arribe tan cansat a casa?

Tired, tired, tired...

GUILLEM EL SEDENTARI

11 setembre

Ui ui ui... que ja fa temps que no escric en el diari... !!! Serà qüestió d’anar acostumant-se perquè abans tenia més temps, però ara amb les classes crec jo que la cosa anirà a menys, espere almenys escriure dos vegades a la setmana.

La primera notícia és evidentment que JA TINC HABITACIÓ !!! He passat un poc de l’agència aquesta que només feia que donar-me disgustos, l’amo de l’habitació on estava quedant-me es quedarà finalment en València i desprès de tot el que he vist crec que no s’està tan malament. Tenim dos jardinets, una casa sencera, una cuina enorme i un livingroom que encara que no té res més que uns sofàs li dona més vida a la casa. Perquè tot el que havia vist eren habitacions (veure dia 5 i 6) i crec jo que al final acabaries boig sense ixir d’allí.

El dia 9 en teoria era el primer dia en Guildhall, un poc estrany perquè era dissabte, però desprès vaig descobrir que era per a matricular-se. No em va saber mal perquè ja tenia el metro pagat i una cosa menys, ja estic matriculat. Vaig conèixer a músics valencians i catalans que també estudien allí: Vicent, trombonista d’Alfarp; Laia, Nuria i David, els tres cantants de Barcelona. Ens en anàrem a dinar pollastre a l’ast que compràrem en un supermercat i desprès cap a casa.

Hi ha més novetats, aquell dia va venir Michal un company de casa que també és músic, toca el violoncel, i segurament es canvie a Guildhall (on jo estic). És polac però porta vivint uns quants anys en Spain i parla castellà molt correctament.

Per fi el dia 11 era el primer dia de classes, o almenys això havia suposat jo perquè s’hauria de dir el “dia dels meetings”. Crec que vaig arribar a fer 4, dos en plan a lo bèstia de gent, un per als de composició i una reunió assoles amb el cap de departament. Total que ni una classe i el que em preocupava més, ningun horari. Em digueren que m’anaven a enviar per mail l’horari, em pareixia un poc el colmo de l’era de les comunicacions. Ara se veu que hauré de mirar el correu quasi tots els dies fins que s’aclarisquen amb el que he de fer.

Per altra banda volen que m’incorpore com un alumne més de 3er de composició, perquè ací no funciona com en Barcelona. Cada curs té les seues assignatures i van tots els del gremi junts menys en les electives, no sé jo el que faran amb algú que suspenga alguna assignatura. Els he dit que ja voria el que faig, no vull agobiar-me perquè damunt sense estar acostumat a l’anglès.. massa assignatures se’m faria llarguíssim, pesat i qui sap si “infumable”.

Crec que de moment això és tot, demà vorem si paguem el pis que ja va siguent hora. Aah, i com a cosa meravellosa en ma casa ja saben com cridar-me ací, jejeje.

Have a nice day

LA CRUA REALITAT

6 de setembre


El dia començava com tots els demés, m’alce a les 7:30 (pare, és verídic) em dutxe, em canvie, desdijune pa torrat amb pernilet (“el pernilet se va a acabar!!”) i me’n vaig al cyber a vore tant els correus com els nous anuncis de pisos.

Bàsicament no hi havia res interessant de pisos, però sempre t’alegres al vore algun correu d’un amic que, encara que el mail no diu res, sempre s’alegra uno d’estar en ment d’aquesta gent que se dedica únicament i exclusiva al reenviament de “correu tonteria”.

Quan es feren les 9:30 envie el sms a l’agència diguent-los que estava disponible tot el dia. Vaig estar quasi tot el dia esperant a que em digueren alguna cosa. Bueno, ja que tinc pagat el metro, vaig a vore Londres. I això vaig fer, vaig anar al London Bridge i en això m’arribaren 2 sms diguent-me que tenia cites a les 4:30 en Kilburn i a les 6 en Belsize Park (i clar, si no tens mapa de metro dona igual que te diga els noms si no saps aon estan, no?). Bé, estaven els dos al NW de Londres, diferents línies de metro i no molt lluny (en teoria) del lloc on em trobava.

Faltava més d’una hora quan vaig agafar el metro que em duria a Kilburn sense canviar de línia i vos puc assegurar que vaig arribar justetet. Allí estava, el meu destí, no era una casa, era... una agència? Per quina raó m’enviaven a una agència? Vaig preguntar per Adam seguint les instruccions i un jove em va acompanyar.

Aaaah! El tema estava en que jo anava a eixa agència i ell m’ensenyava l’estudi que tenia. Eixa jugada no me la coneixia! Total que ens posem a caminar camí del lloc en qüestió però tampoc, anàvem a agafar el cotxe de la immobiliària per arribar al pis. Toma! Tindria que comprar-me jo un cotxe per arribar a l’estació de metro tots els dies? Estes i més preguntes em colpejaven el cap mentre mantenia una conversa de “besugos” en anglès.

Arribem per fi, era una zona de les típiques cases angleses que qualsevol voldria disfrutar. Sempre que veig una casa d’eixes pense: “La part de dalt, que es llogue la part de dalt”. Algo no anava bé, estavem en la porta i encara no havíem entrat. Em done compte de que el tio este no trobava la clau de la porta, el més fort és que no tenia més de 5/6 claus i va estar aixina 5 minuts...provant-les totes “Menudo parguelo” vaig pensar.

Thanks God que finalment va poder obrir la porta, m’ensenya el WC i el jardí (el wàter caca i el jardí bé). Em vaig adonar que totes les portes tenien pany, és a dir que tot allò que abans era: menjador, sala d’estar, garatge etc...s’havia convertit en un habitacle i... atenció!! Estem pujant les escales!! Pugem al primer pis i ens endinsem en un passadís fins arribar a una porta. L’habitació era això? Va obrir la porta i l’únic que hi havia eren 6m2 de brutícia on destacava un llit gran, una pica bruta, un microones brut i...en realitat tot estava brut. Em va deixar un moment assoles, no se si de la vergonya que li donava voler alquilar això o per a que comprovara l'estat de l'habitció. Torna i em diu: “T’agrada?” però jo vaig entendre “esta lleonera te l’has de netejar tu i te la deixe a un preu ganga equivalent a 180€ la setmana, te la vols quedar?”

Evidentment li vaig dir que no, hauria de trobar a algú més “parguelo” que ell per a endossar-li aquella habitació. La zona no estava del tot malament, però clar, jo havia demanat una habitació per a mi, no per a la meua mascota.

Buscant noves i millors experiències arribe a l’estació deWest Hamstead amb tan mala sort que “per motius tècnics de l’estació els trens no eixien cap a Londres” ho vaig entendre ”per favor si van a Londres agafen o autobús o metro des de l’estació de Finchley Road només a 10 minuts caminant”. Què anava a fer?

Doncs caminar, caminar i caminar.. per carrers de zones residencials fins arribar a l’estació de Finchley Rd. que està a 10min. caminant... clar, ací tot està a 10 min. caminant tant si són 10, 15 o 20. Serà que els minuts en Anglaterra no són com els de la zona €uro i també has de fer conversió? Siga com fos, tracte d’agafar el metro i arribar al meu destí amb la millor cara possible i amb bon humor. I és que últimament he passat més temps en el metro que en casa despert. Ací tranquil·lament et pots tirar 1h o més per arribar a qualsevol lloc.

Belsize park era també una zona bonica dins el que és Anglaterra (no li pots demanar llimes a una garrofera) i també era la casa en qüestió una bonica casa de la que segur que qualsevol viuria agust. Arriba una agent i ens pregunta si venim a veure la casa. Ens pregunta? Síp, una altra xica venia també a veure les habitacions.

Aquesta era una nova experiència per a mi, fins avui no havia descobert dos de les tàctiques més rentables de la immobiliària anglesa. La primera era agafar una casa, separar totes les habitacions i vendre les parts (o alquilar-les). Aquesta, la segona, era encara més heavy: agafaves dos cases veïnes, les unies per dins deixaves una cuina per a compartir i tot el demés també, tallat a trocets i per a empaquetar. AMAZING!!! UNA MINIMANSIÓ!!!

Tot he de dir que aquesta casa estava molt molt millor que les demés, estaven ben netetes i noves, dins el que cap. De totes maneres preferia esperar-me a saber alguna cosa de Joan, el xic que m’havia deixat la seua habitació, ja que estava pendent d’una oferta de treball i tal volta em podia quedar en la seua habitació, pagant clar.

A tot açò tenia una altra cita a les 7:30 però vaig dir a l’agència que la cancel·laren ja que era impossible arribar viu i a l’hora. Quina son!!

A dooooormir!!!



PD: Ha sigut necessari utilitzar l’eufemisme lleonera (paràgraf núm.7) en lloc d’una paraula més acord amb la realitat dels fets. Disculpen les molèsties.

I'll never do it

5 setembre

Decidit com casi mai, m´he alçat este matí en ganes de tindre pis i de solventar-ho. A falta de notícies via Polònia (no em contesta els mails des del divendres1) he anat primer que tot a vore el Loot.com per vore els nous anuncis. Amb poca cosa per mastegar decidisc anar a una agencia per tal que em busquen appointments, a la segona ha estat la vençuda. En spacelet m´han dit que tenien algunes coses que em podrien interesar així doncs m´he fet endavant i he contractat els seus servicis. En realitat a estes altures es que no trobava res i les condicions tampoc són una ganga.

Tenia una cita a les 3pm i altra a les 6pm, la primera era només dinar. He hagut d’agafar un autobús per arribar al lloc, primera cosa que m’ha molestat ja que en l’agència m’havien dit que estava bé per anar a peu (i he tardat 10 min en autobús...). Com que no ho coneixia m’he passat de parada però cap problema. Allí m’esperava un tal Michel, un home mitjanament major procedent de Turquia (o això m’ha dit). Encara que ha sigut amable no era el que estava buscant ni molt menys. No m’importava tant el que fóra vell com que estiguera en una planta baixa d’un carrer gran com el Kingsland Rd. Com que tenia temps per davant li he preguntat com arribar a Old Street (l’altra parada de metro per arribar allí) i he comprovat que també estava molt lluny, uns 15-20 min. caminant. L’altra visita millor no parlar-ne. Mai de la vida havera imaginat que la meua primera jornada de búsqueda “en serio” de pis anava a ser així. La zona estava super-bé (se pot escriure “super-bé?”) i el carrer i tot, he estat esperant més d’una hora perquè m’han dit que fóra puntual, molt puntual.

Ha sigut arribar allí (a les 6, estava pegant voltes) i hi havia 4 o 5 persones més com jo que l’únic que feien era entrar a vore l’estudi (no hi havia molt que mirar) i eixir amb un paper. En el paper estava l’assumpte. No eren els diners que m’havien dit, havien de sumar-li els “gastos” de llum, gas i electricitat (60L al mes =100€, me pareix un poc massa) total que es quedava un poc inaccessible per a mi, a més a més demanaven uns avals i uns 1.000€ de fiança...
Sense bateria en el mòbil i amb les mans buides torne cap a casa.

JARLI EVER

30 i 31 d’agost:

Ahir vaig estar vegent tot el que respecta als pisos i cases, podria llogar-me un estudi per uns 100L a la setmana (comparació a Espanya és caríssim però per a ser Londres està bé) o compartir una casa amb un altre estudiant en el que he estat mantenint correspondència via mail. La idea de l’estudi em sedueix molt i ja en tenia mirats uns quants però preferiria viure amb algú que és més barat.

Marcin, l’altre estudiant erasmus, m’ha contestat que preferiria viure també amb algú aixi es que posaré com a primera opció una casa per a dos/un pis per a dos o un twing studio. M’he passat el matí i la vesprada mirant zones de Londres per vore on m’agradaria quedar-me. He visitat Lewisham (on es quedarà Semadar, estudiant també) però para un poc lluny, hi havia mercat al carrer i he pogut comprovar que a les tendetes hi ha molta fruita (tendetes de moros principalment). Era com una mena de poble al sud de Londres però sense perdre eixes característiques pròpies de la urbe tant per a bé com per a mal.

Dine un kebab i me’n vaig a Holland Park (l’altra punta de londres...iujuuu), bé en realitat he dinat en el tranvia DLR. La zona es molt bonica i crec jo que no serà barata del tot, de totes maneres havia vist alguns anuncis de estudis per alli. Intentant situar-me en el mapa m’he clavat per una zona super-pija i super-expensive on hi havia enormes cases angleses i mansions. Estava entre Kensington i Chelsea, dos dels barris de més money de Londres.

Cansat de caminar (més d’una hora caminant com un perdut) m’he clavat en el metro de Kensington per arribar a l’agència on havia vist els anuncis en el Loot. Al Gloucester Rd només eixir de l’estació m’he posat a buscar el núm.125 del carrer.. però cap a on he de caminar? No hi havia números a les cases, en part també de que al ser un carrer important és un carrer de comerços. No sabia ni a quina part del carrer era ni cap a quina direcció havia de caminar, tranquils que al final ho he trobat, els números estan amagadíssims (en el cas de que hi hagen).

Puge uns tres pisos per les escales i em trobe amb LandFlat que és l’agència que estava buscant. “Take a ticket number” he entès, i com si es tractés d’una carnisseria agafe ticket i m’espere en la waiting room, clar. “Pose’m mitja quarta de cases angleses a rebanaetes per favor” estava pensant, hi ha unes 7 o 8 persones esperant encara que alguns tenen una pinta tan cansada que pareix que no hagen dormit.

Per fi em toca, el number seven, eixe era jo em pregunta si havia estat aci abans, cosa que conteste que no, m’agafa el paper que havia omplit i comença a parlar. Però ja està, parlava ella assoles, perquè lo que és jo ni parlava ni entenia res del que em deia. Menys mal que al final s’ha donat compte (tal volta per la cara que estava posant, i mira que he tractat de dissimular) i hem quedat que em llegiré les condicions de l’agència i que tornaré un altre dia.

Total que la caminata per a res, almenys m’he passejat un poc i he vist Londres. Li diré a Marcin que em conteste el més prompte possible. El viatge de tornar ha sigut llarguíssim (car estava a l’oest) faig una xicoteta compra i cap a casa a sopar i dormir.

ZzzZZZZzzzzZz...